Fortunately for the West, American popular culture had an appeal that American political ineptitude could do little to tarnish.
(Tony Judt, Postwar)
Fa temps que penso, i predico a qui es para a escoltar-me, que les coses d’aquest país s’entenen més bé si li canviem el nom i diem que això és el Pakistan. Perquè no em prengueu per un boig perillós, aclariré que no ho dic així directament; primer explico alguna anècdota aproximada de la meva infància o alguna historieta del temps dels meus pares i, després d’una pausa, deixo anar: «És que, de fet, fa cinquanta anys, això era com el Pakistan». (En passos successius es pot treure el «com» i els «cinquanta anys».) La resposta que acostumo a rebre és el silenci. No callen perquè atorguin. Callen perquè m’atorguen la categoria de boig no perillós. No es pot demanar més.
Però sí, això és el Pakistan ara. Mirem el diari de fa mes i mig, on un columnista parla de Lincoln, la pel·lícula que encara deuen projectar en algun cine. El columnista diu un parell de coses que són a la pel·lícula: primera, que Lincoln va guanyar la seva votació més important, la que abolia l’esclavitud i que, retrospectivament, justificava una guerra gràcies a la corrupció; segona, «la corrupció principal» consisteix en el fet que just al moment que s’acabaven de comprar els vots necessaris la guerra ja estava guanyada, però Lincoln la va allargar perquè —sempre segons la pel·lícula, que no dubto que està documentadíssima— necessitava que la Confederació no s’hagués rendit oficialment per poder fer passar la llei que abolia d’esclavitud. L’article acaba bellament amb aquestes quatre frases:
Se entenderá cuando escribo «la corrupción principal». Una cosa es poner dinero a cambio de la libertad. Otra es poner cadáveres. Se entenderá también que cuando se liquida la complejidad de la política aguarda la desnuda corrupción de la caverna.
En resum, Lincoln era «complex» (corrupte però a fi de bé, carrega sobre la seva consciència la mort d’uns quants a canvi d’assegurar la llibertat de molts). Contra la «complexitat», la «caverna» (els corruptes a l’estil ibèric, suposo). I totes aquestes reflexions gràcies a una pel·lícula d’Spielberg! Mireu si és instructiu anar al cine.
Ho és, sobretot, en països com el nostre i com el Pakistan. En una novel·la recent d’autor pakistanès una noia que vol deixar la feina en una perruqueria de barriada i aprofitar que és alta i guapa per fer-se model, es troba que li falta alguna cosa per a la carrera que ha d’emprendre. Això que li falta en altre temps se n’hauria dit «cultura». Diguem-ne «referents» per no exagerar. La gent, amb una copa a la mà i la boca plena de canapès, han de parlar d’alguna cosa, i no parlaran pas de Virgili. Parlaran, com a màxim, d’alguna pel·lícula (o si es mouen pels voltants del MACBA, arribaran parlar de la minisèrie Black mirror). La noia pakistanesa de la novel·la, per arribar a model i fer bon paper amb la copa a la mà, necessita haver vist les pel·lícules que «tothom» ha vist. El cine, especialment en cine americà, és un element principalíssim d’aculturació de masses, això fa temps que se sap. En països com el Pakistan, serveix també per a elits. Serveix, fins i tot, perquè un intel·lectual inorgànic espanyol faci profundes reflexions sobre la corrupció complexa (la responsable, la bona) distingint-la de la corrupció cavernícola (aquella que surt a la tele cada dia, vulgar, gens americana) i les posi en un paper de diari amb el mateix gest que el rector de la parròquia diposita la Sagrada Forma a la boca de la feligresa àvida.
Els diaris són cada dia més avorrits perquè dediquen tantes pàgines a impartir doctrina que amb prou feines els queda espai per a les notícies. Són com capellans fanàtics, que dediquessin tant tros en els seus sermons a la religió que gairebé no els quedés temps per a les tafaneries. Naturalment en la immensitat d’internet hi cap tot. Però la proporció continua sent la mateixa: has de filtrar tones de metafísica per treure algun gram de fets.
Ara, per culpa d’Spielberg, fins i tot els pakistanesos saben que Abraham Lincoln quan va arribar a president no va abolir l’esclavitud primer de tot sinó que ho va fer a l’últim moment i ho va aconseguir pels pèls, abans que una nit se li acudís fer contenta la senyora i portar-la al teatre. Podem fer una mica de novel·listes amateurs. O de psicòlegs de pacotilla. ¿No devia ser que es volia justificar davant de la seva consciència o davant de la Història pels centenars de milers de morts que la seva defensa de la Unió —la seva guerra antiindependentista— havia comportat? Si la guerra no era per impedir que uns estats reclamessin la independència (per la Unió, per fer un país immens i poderós, per nacionalisme americà) sinó per alliberar uns esclaus (per la llibertat, el govern del poble, pel poble, etcètera), llavors potser encara es podia salvar aquella desastrosa presidència. És una manera d’enfocar la qüestió que, almenys a mi, em sembla més interessant que la bestiesa d’explicar la compra de quatre vots. Però ¿és un enfocament defensable? Doncs, gràcies a la meva ignorància enciclopèdica, puc respondre que sí. Hi ha raons per creure que Lincoln era el que semblava: un mal governant a qui li agradava massa explicar acudits dolents. Per exemple, les raons que va exposar Robert Barro al seu article de 1991, «Small is beautiful». Barro diu que cap país occidental va necessitar una guerra per posar fi a l’esclavitud (amb l’excepció de Haití), que hi havia solucions més pràctiques, com ara comprar els esclaus als seus propietaris (és el que van fer els britànics a les Antilles a la dècada de 1830 —i a totes les seves colònies pocs anys més tard; afegeixo que no farà mal a ningú llegir el breu article de la Wikipedia anglesa sobre Slavery Abolition Act 1833, el número és de l’any en el parlament britànic va aprovar l’abolició de l’esclavitud, on no hi consta que la llei provoqués cap guerra—) i que fins i tot un país com Brasil, governat catòlics llatins i no per calvinistes anglosaxons, va ser capaç d’abolir l’esclavitud en menys de deu anys sense fer cap guerra. No sé si aquesta manera d’enfocar les coses donaria per fer cap pel·lícula. O per fer-ne cap d’èxit. La metafísica columnística trobaria menys raons per a l’autocelebració, això segur.
